“Saps?, la flor de cirerer cau a 5 centímetres per segon…”
Així és com comença "5 centimeters for second", una metàfora del temps, la separació, la distància i el retrobament. Tres històries que mostren com les persones cerquem arribar a un objectiu que, moltes vegades, se'ns allunya pel pas del temps.
A través d'una lírica desgarradora i el que podria ser el vers d'un poeta devastat per la vida moderna i aïllada dels sentiments purs, se'ns mostra la vida de Takaki Tono i Akari Shinohara, dues persones obligades a prendre camins diferents a la vida, tot i estimar-se.
L'única cosa que va passar entre ells va ser el temps. L'amor veritable, la puresa dels sentiments, la preciositat del temps, totes aquestes qüestions es recullen a través de les vivències dels dos enamorats, que hauran de superar barreres espaitemps per tornar-se a veure. El film, que explora terrenys quotidians, comparteix la mateixa estètica somiadora que descriu aquests sentiments agredolços de l'adolescència.
Personalment, el que més em va agradar de la pel·lícula va ser la metàfora continua a les inquietuds que tenim les persones en confrontació amb el pas del temps. A quina velocitat hem de viure per tornar a veure a les persones que sempre hem estimat? Quan vam començar a escriure missatges que mai enviem? Que hem de fer per arribar allà on volem i amb qui volem?
Per finalitzar el que és la meva estrena com a Blogger, us deixo el tràiler perquè observeu la gran animació i el realisme que presenta el film:
A través d'una lírica desgarradora i el que podria ser el vers d'un poeta devastat per la vida moderna i aïllada dels sentiments purs, se'ns mostra la vida de Takaki Tono i Akari Shinohara, dues persones obligades a prendre camins diferents a la vida, tot i estimar-se.
L'única cosa que va passar entre ells va ser el temps. L'amor veritable, la puresa dels sentiments, la preciositat del temps, totes aquestes qüestions es recullen a través de les vivències dels dos enamorats, que hauran de superar barreres espaitemps per tornar-se a veure. El film, que explora terrenys quotidians, comparteix la mateixa estètica somiadora que descriu aquests sentiments agredolços de l'adolescència.
Personalment, el que més em va agradar de la pel·lícula va ser la metàfora continua a les inquietuds que tenim les persones en confrontació amb el pas del temps. A quina velocitat hem de viure per tornar a veure a les persones que sempre hem estimat? Quan vam començar a escriure missatges que mai enviem? Que hem de fer per arribar allà on volem i amb qui volem?
Per finalitzar el que és la meva estrena com a Blogger, us deixo el tràiler perquè observeu la gran animació i el realisme que presenta el film:
