Egoisme

No hi pensis més... potser així arribaràs a ser feliç. Obsessionar-se només empitjora les coses. Tingueu-ho ben clar. Potser la confiança mútua no està feta per tu. Som essers despreciables que només ens movem per interessos propis sense tenir en compte qui o què malmetem. Volem més, més... i més i demanem coses que no estan a les nostres mans.

Les persones som així.

Oi que m'entens?

Esperança i convicció

Sempre, dençà que era un marrec, m'han dit que els amics es poden comptar amb els dits d'una sola mà. Qui negui això es que no vol veure la realitat.

Fins fa poc, jo pensava d'aquesta manera. "Quants amics tens?" Molts, moltíssims... però poc a poc, te n'adones que tot és diferent al que t'havien fet creure i que la vida és cruel i es mou per interessos i conveniències de tot tipus.

I desgraciàdament, te n'adones d'aquestes coses quan les vius. Ara, no ho negaré, passo una època anímicament inestable i estic molt sensible. No acabo de comprendre que em fa estar així, però crec que aquest tema seria un dels possibles factors.
Crec que, a arrel del meu estat, vaig adonar-me'n que necessitava algú en qui confiar que m'escoltés, que m'ajudés a superar aquesta mala època. I és quan et trobes que les persones a les que tu consideraves amics, no ho són pas. Coneguts, companys de farra, de bons moments, però no amics...

Trobo a faltar un/a confident honest/a que sempre estigui allà quan ho necessito, tant pels bons com pels mals moments. Algú que no retiri la mà quan venen problemes i que no s'amagui de res. Sempre que trobo una persona així, desapareix tan ràpid com va arribar. I fent-me un buit al cor insuportable.

Sempre he estat una persona que s'ha menjat els poblemes, intentant fer la seva, sense dependre de les persones. Però la vida ha estat més forta que jo i tot s'ha regirat de manera incontrolable.
Hi ha dies que em desperto ben animada i a mig matí m'enfonso en els meus pensaments i maldecaps més interns... que acaben consumint-me i fent-me patir.

Sento que avorreixo a la gent que m'envolta, estan cansats de veure'm així... però no entenen que jo també estic avorrida, cansada de veure'm així i que vull tornar a ser la Laura divertida i animada que sempre he estat.
Potser he de començar a ser més egoista, pensar més per mi mateixa i no ser tan servicial com fins ara ho he estat. Faig qualsevol cosa pels altres, qualsevol cosa... però aquesta gratitut entregada no la veig corresposta cap a mi. I em sento abandonada com aquella nina vella amb la que ningu juga ja.

Diuen que totes les males etapes tenen un principi i un final, i espero de tot cor que aquesta acabi aviat i pugui dir: Si, tinc amics, pocs, però dels bons.


Tot i que és possible (o probable) que aquest text no el llegeixi gaire gent, vull afegir unes últimes paraules: Joan... Sandra... gràcies. Sou les úniques persones en qui he confiat aquesta mala ratxa. Sento si en algun moment us he molestat.





Esperança i convicció....

Mai més...

He arribat a la conclusió que no ho podem tenir tot en aquesta vida. Busco quelcom que em faci ser feliç, que em deixi d'una vegada per totes sortir d'aquest maldecap.

Voldria confiar en la gent, però em costa. I quan trobo algú en qui confiar, no és com jo pensava. No té cap sentit escriure això aquí, però jo em quedo molt millor.
Escriure no és el meu fort, i més quan no penso gaire què he de dir.

Simplement vull deixar constància i fer entendre que no tot en aquesta vida és com voldriem; res és com voldria a la meva vida.

Records... només records

Diuen que la gent se n'adona del que valen les coses quan les perd.

I és ben cert...

Impuls

Encara no entenc la finalitat d'aquest blog, ni tan sols he decidit que explicaré en ell.

En un atac impulsiu típic de la meva persona, vaig decidir donar vida i forma a aquest blog afegint un toc a la meva manera, diferent de tot el que he fet fins ara, imaginatiu, esperpèntic, reflexiu, innovador, intentant creativitzar al màxim.

És més que probable que al final no aconsegueixi res i tot es quedi en un petit intent de portar endavant aquest "projecte blogger".

No obstant, una cosa tinc clara: vull explicar coses. Una mica de tot i de tot una mica.

Desitjo no abandonar a la primera de canvi, tot i no tenir tema i no saber ni que vull dir exactament amb aquest títol.

I així és com dono inici a un nou repte a la meva vida: actualitzar, escriure, inspirar-me i expresar també al blog.