Harry Potter i les relíquies de la mort

Any 2001. S'estrena als cinemes el film que havia de canviar la concepció de la lectura, dels vincles culturals entre llibres i pel·lícules i del propi cinema. L'inici de la saga Harry Potter veu la llum i milers de persones de tot el món acudeixen en massa al cinema. El llibre que anys enrere havia fet les delícies de tots ells, s'estrenava per fi a la gran pantalla.

No va ser fàcil. Un càsting rigorós i controlat en tot moment per J. K. Rowling, una autora que mai hauria imaginat que un conte escrit per a la seva filla acabaria conduint-la al top ten dels britànics més rics, uns actors joves i conscients que haurien de passar la seva adolescència gravant pel·lícules i com no, un projecte consolidat i aprovat per Warner Bros, productora que va pagar un bon grapat de calers a l'autora.

La febre Harry Potter va començar, i ningú la podia aturar. Nens que llegien llibres de 700 pàgines en pocs dies, que adoraven els actors de la pel·lícula i que consumien massivament merchandasing del petit mag.

I ara, per fi, any 2010, podrem presenciar el final de la saga al cinema. Una saga que ha crescut al mateix temps que ho he fet jo i que m'ha acompanyat des dels 13 anys i encara avui m'enganxa com el primer dia. Esperem de tot cor que el film estigui a l'alçada de l'últim llibre.

Us deixo 2 tràilers. El primer (en anglès, sorry!), una fantàstica evolució dels actors des del primer film al quart, i el segon, el tràiler de la darrera pel·lícula (en HD!! :D) que posa un punt i final a aquesta gran saga i que us deixo aquí mateix.

L'auberge espagnole

L'auberge espagnole, traduida al castellà com "Una casa de locos", relata l'experiència d'un estudiant francès que viatja d'Erasmus a Barcelona. Allà, començarà un dur però gratificant camí que el durà a conèixer gent maravellosa i el farà comprendre una nova filosofia de vida.

La pel·lícula, co-producció hipano-francesa, aconsegueix explicar-nos d'una manera transgressora i perspicaç l'adaptació de diferents nois europeus a Barcelona i assegura una bona dosi de diversió, alhora que transmet un missatge molt clar: en aquesta vida és feliç aquell qui aconsegueix autorealitzar-se i no té prejudicis ni imposicions de cap tipus.

I es que de vegades sorgeixen films frescos i originals com aquest. Tot i que l'argument pugui semblar la típica comèdia juvenil amb joves, sexe i problemes quotidians, L'auberge espagnole va més enllà i d'una manera molt intel·ligent i dinàmica mostra el dramatisme de la vida, de les decisions que marquen el nostre destí i de la convicència a l'estranger.

Això si, no és cinema de crispetes... és de caire totalment alternatiu. Recomanada a aquells que us agrada el cinema de qualitat ;) I si la podeu veure en versió original, molt millor (el doblatge al castellà arruina molts dels genials moments del film).

"Perquè viatjar és imprescindible i la sed de viatge és un símptona net d'intel·ligència"

Descàrrega de la pel·lícula

5 centimeters for second

“Saps?, la flor de cirerer cau a 5 centímetres per segon…”

Així és com comença "5 centimeters for second", una metàfora del temps, la separació, la distància i el retrobament. Tres històries que mostren com les persones cerquem arribar a un objectiu que, moltes vegades, se'ns allunya pel pas del temps.

A través d'una lírica desgarradora i el que podria ser el vers d'un poeta devastat per la vida moderna i aïllada dels sentiments purs, se'ns mostra la vida de Takaki Tono i Akari Shinohara, dues persones obligades a prendre camins diferents a la vida, tot i estimar-se.

L'única cosa que va passar entre ells va ser el temps. L'amor veritable, la puresa dels sentiments, la preciositat del temps, totes aquestes qüestions es recullen a través de les vivències dels dos enamorats, que hauran de superar barreres espaitemps per tornar-se a veure. El film, que explora terrenys quotidians, comparteix la mateixa estètica somiadora que descriu aquests sentiments agredolços de l'adolescència.


Personalment, el que més em va agradar de la pel·lícula va ser la metàfora continua a les inquietuds que tenim les persones en confrontació amb el pas del temps. A quina velocitat hem de viure per tornar a veure a les persones que sempre hem estimat? Quan vam començar a escriure missatges que mai enviem? Que hem de fer per arribar allà on volem i amb qui volem?

Per finalitzar el que és la meva estrena com a Blogger, us deixo el tràiler perquè observeu la gran animació i el realisme que presenta el film: